El primer edifici que es va construir al campus de Bellaterra data del 1971. En aquell moment no es va tenir en compte l’accessibilitat i l’adaptació de les instal·lacions a les persones amb algun tipus de discapacitat. A dia d’avui, gairebé la meitat dels 40 edificis que conformen la UAB tenen alguna deficiència que continuen dificultant els desplaçaments de les persones amb discapacitat, no només de mobilitat reduïda, sinó també amb problemes de visió, entre d’altres. Cal destacar, a més, que tampoc ajuda l’orografia del lloc on es troba el Campus. Situat en el vell mig d’una vall, els desnivells són visibles i això afecta a la diferent construcció dels edificis i de les connexions entre aquests. Tot i així, segons declaracions de Montse Fernández, representant del PIUNE, “les millores pertinents es van fent progressivament a mesura que els alumnes amb discapacitats ho van necessitant, ja que, per desgràcia, es tracta d’obres amb un alt cost econòmic i no es poden assumir de forma immediata i general a tota la universitat”. I és que el PIUNE, juntament amb l’Àrea d’Arquitectura de la UAB estan treballant força per aconseguir la normalitat en tots els centres. Així, han impulsat un Pla Estratègic d’Accessibilitat que té com objectiu principal aconseguir que el màxim nombre de serveis de la universitat sigui accessible als col·lectius amb mobilitat reduïda tal com estableix el Codi d’Accessibilitat de Catalunya.
Cal diferenciar també quan diem que un lloc és practicable o quan un lloc és accessible. Un lloc és practicable quan la persona amb discapacitat pot accedir però necessita l’ajuda d’alguna cosa o d’algú. Un lloc és accessible quan la persona pot accedir-hi amb total autonomia. Així, podríem afirmar que, en general, la Universitat Autònoma de Barcelona és practicable per a tothom i que hi ha molts pocs punts que no siguin accessibles.
L’Article 9 del Reglament d’Igualtat d’Oportunitats de la UAB recull que, en compliment de la Llei 20/1991, es garantirà el fàcil accés a totes les instal·lacions pròpies o adscrites a la Universitat o sotmeses a concessió, ja siguin acadèmiques o no.
Totes les fonts amb les que hem parlat coincideixen en afirmar que la Facultat de Ciències de la Comunicació és una de les més preparades per absorbir el dia a dia de les persones amb discapacitat. “L’Autònoma, a dia d’avui, està ben adaptada i la Facultat de Ciències de la Comunicació està molt bé” explica Carles Casanovas, estudiant de la Llicenciatura de Comunicació Audiovisual amb mobilitat reduïda. Si bé és cert que ell està molt ben preparat: “vaig amb una cadira elèctrica, porto bastant temps en aquesta facultat, i si un lloc no està del tot adaptat, busco la manera de passar-hi.” Tot i així, ell destaca el seu problema en particular: “Les portes per mi totes són un problema. A mi m’anirien bé portes amb censors de calor que quan apropés el cos s’obrissin. T’estic parlant per mi, perquè un altre vindrà i et dirà, a mi el pany m’interessa que sigui d’una altra manera.”
Però les barreres arquitectòniques no són l’únic problema amb que es troben les persones que pateixen algun tipus de discapacitat. El dia a dia tampoc acostuma a ser fàcil: l’adaptació a les classes, la relació amb els companys i professors, el seguiment de l’assignatura... Es tracta de qüestions més de tipus social i burocràtiques i, a vegades, no per això menys problemàtiques.
Analitzar la situació de totes les facultats que conformen el Campus de Bellaterra seria massa extens. Per això hem centrat la nostra investigació en la Facultat de Ciències de la Comunicació com exemple de la situació. Abans, però, pararem atenció en l’Associació de Servei a la Discapacitat, abans esmentada, el PIUNE, i el paper que té a la nostra universitat.
El PIUNE
El PIUNE (Programa per a la Integració dels Universitaris amb Necessitats Especials) té com a principal missió promoure l’atenció de les necessitats educatives especials dels estudiants amb discapacitat i garantir la seva inclusió acadèmica i social al Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona.
El programa del PIUNE promou mesures de suport als estudiants amb discapacitat durant el temps què porten a terme els seus estudis i alhora impulsa el desenvolupament de sinèrgies amb el professorat, el personal d’administració i les diferents estructures i serveis per atendre la diversitat dels estudiants. El seu programa es regeix pels principis de corresponsabilitat i l’autonomia personal en l’accés a l’estudi, en la equitat de l’atenció i el suport a les persones amb discapacitat i en la participació de tots els serveis i agents de la UAB.
Tenen com a objectiu garantir la igualtat d’oportunitats en l’accés a l’ensenyament superior de les persones amb discapacitat i permetre que puguin gaudir d’una vida autònoma a la UAB. Com?
- Facilitant l’accés a l’ensenyament superior dels estudiants amb discapacitat.
- Implicant a tota la comunitat universitària en la normalització dels estudiants amb discapacitat.
- Facilitant la posterior inserció en el món laboral.
El PIUNE s’adreça als estudiants amb:
- Discapacitat visual
- Discapacitat auditiva
- Discapacitat física i de mobilitat
- Malalties cròniques o de llarga durada
- Reducció temporal de mobilitat
- Malalties mentals i altres trastorns psicològics
- Dificultats d'aprenentatge
La visió dels afectats
L’opinió general dels afectats és que l’Autònoma a dia d’avui està ben adaptada i la facultat de comunicació està molt bé. S’ha de tenir en compte també que totes les persones amb discapacitat tenen una preparació prèvia per afrontar el dia a dia. En Carles Casanovas, per exemple, reconeix que el fet de portar bastant temps amb una cadira elèctrica fa que si un lloc no està adaptat, busca la manera de passar-hi.
En general, la facultat està força adaptada. No obstant això, encara hi ha petits detalls que s’han de resoldre. “Les portes per mi totes són un problema. A mi m’anirien bé portes amb censors de calor que quan apropés el cos s’obrissin”, explica en Carles. És evident que posar totes les portes amb un censor de calor té un alt cost econòmic i que adaptar-se a totes les necessitats sembla una utopia, però poc a poc s’hauria d’aconseguir.
Respecte la funció i el treball del PIUNE hi ha opinions i sensacions per tots els gustos. Ningú nega que fan un treball molt positiu envers els afectats, intentant facilitar-los la vida estudiantil. Però també és veritat que fa la sensació que donen molta importància als problemes físics, però els problemes diaris de la persona, més de tipus socials, potser queden relegats a un segon pla, que no vol dir que no els tinguin en compte. De fet, l’associació ha iniciat un programa pilot on voluntaris acompanyen als estudiants en el seu dia a dia, amb experiències diverses. I és que els voluntaris s’han de convertir en la mà dreta o en els ulls de totes aquelles persones que ho necessiten i la confiança ha de ser total amb una bona coneixença de totes les necessitats.
Sí se senten ben atesos els alumnes amb problemes de visió. I és que el PIUNE té un acord de col·laboració amb la ONCE que proporcionen els recursos necessaris, des de màquines de transcripció al codi braille, a ajudants que copiïn els apunts, etc.
Tampoc podem negar que depenent d’un intermediari, les coses a vegades no arriben a bon port i la millor solució és la relació i comunicació directa professor-alumne, tal com reconeix en Carles: “Jo arreglaré millor les coses parlant amb el professor i dir-li, escolta, això està així i així.”
Els problemes més greus arriben a l’hora de fer un examen adaptat, ja que normalment, els professors sempre opten per fer-lo oral. “Imagina fer l’examen i ell (el professor) t’està mirant i no tens temps de pensar. Si tu el fas escrit pots pensar i anar traient, però si em mires i vas dient vinga... El que els alumnes fan que si una pregunta no la saben, salten a la segona i després tornen a la primera, jo no ho puc fer”.
La visió dels professors
Per tal de conèixer com viuen els professors la convivència amb alumnes amb discapacitats s’ha realitzat una enquesta via correu electrònic a tots els professors de la nostra facultat, prop de 200, dels quals ens han respost 34. Un cop analitzats els resultats, la principal conclusió a la que s’arriba és que, en general, troben a faltar tenir una mena de protocol d’actuació en cas de tenir un alumne amb discapacitat. Un d’aquests docents va reconèixer que seguia les recomanacions del PIUNE, però el fet que la majoria desconegui aquesta associació, fa que molts professors es trobin sols en aquesta situació. Al final, ells mateixos, amb l’alumne, s’encarreguen de buscar solucions, actuen per “lògica” com va afirmar precisament un dels enquestats, però molts cops no estan segurs d’estar fent el correcte. Volen no haver de baixar el nivell d’exigència cap a aquell alumne, de forma que sigui avaluat com un més, però adaptar certes assignatures a cada cas de minusvalia, és complicat. En la nostra facultat hi ha assignatures com fotografia, que per un cec és complicat d’adaptar, o com ràdio, on adaptar-ho als sords, és tota un repte. Els professors, si ho saben amb antelació, intenten buscar la manera de fer-ho, però no sempre s’assabenten amb temps suficient i simplement es troben el cas a principi de curs. I és que els majors problemes que veuen el professors, més que els físics (tot i que reconeixen que n’hi ha uns quants), són aquells relacionats amb la metodologia a portar a terme en les seves assignatures a cada cas. És per això que valoren l’esperit de superació i el treball d’aquestes persones per tirar endavant la seva feina, a vegades, en diferents condicions que la majoria dels seus companys. Com a dada negativa, també afirmen que hi ha hagut algun cas en què l’alumne ha volgut treure profit de la seva minusvalia per treure’s l’assignatura més fàcilment . Però ja se sap que de gent aprofitada n’hi ha a tot arreu; i és que, com va dir un altre professor, a l’hora de la veritat, són com la resta d’alumnes: “alguns llestos, alguns no tant, alguns treballadors i alguns una mica pasotes”
La visió dels companys
Pel que fa als alumnes, vam enviar un altre qüestionari per saber què opinaven i com veien la situació. Ens interessava saber si havien compartit classe alguna vegada amb una persona amb discapacitat perquè ens expliquessin la seva experiència en el dia a dia: si havien presenciat algun acte discriminatori, si des del seu punt de vista la facultat era accessible, com veien el paper i l’actitud del professor, quina és l’evolució que han vist durant els anys que porten a la facultat, etc.
Podem dir que aquest punt de la investigació és el que menys dades i sensacions ens ha aportat. En general, gran part dels alumnes han compartit classes amb algun alumne amb discapacitat, però de diferents graus. Així, ens trobem amb la persona que camina sempre amb l’ajuda d’unes crosses, amb la que va amb cadira de rodes, amb la que pateix diferents graus de ceguesa, etc.
Tothom coincideix amb que la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB està força adaptada, ja que si bé hi ha moltes escales també hi ha ascensors per poder accedir a la gran majoria de racons de l’edifici. No obstant això, per una persona que es mou amb cadira de rodes és impossible accedir a una zona que es troba a les golfes de la facultat on hi ha alguns despatxos de professors i on només es pot accedir a través d’unes escales de cargol. També destaquen les dificultats per accedir al xalet, on sobretot durant el primer curs, es realitzen moltes classes. També destaquen que si arribes amb ferrocarril, si no fos per la Biblioteca i l’Hemeroteca de Comunicació, seria gairebé impossible arribar a la facultat. També ens han fet veure les condicions del bar tampoc són del tot idònies per les persones amb discapacitat, ja que les taules estan clavades al terra, i el fet que n’hi hagi moltes, fa que entre elles, hi hagi poc espai per passar-hi, sobretot per aquelles persones que es mouen amb cadira de rodes o tenen problemes de visió.
De la seva experiència, els alumnes creuen que els professors tenen en molta consideració els alumnes amb discapacitat, però es destaca que es creen situacions força absurdes en algunes classes específiques.
També creuen que la majoria de persones respecten els aparcaments reservats per a persones amb discapacitat, però confessen que en alguna ocasió els han utilitzat amb les llums d’emergència per situacions momentànies. Cal dir que referent a aquest punt, el PIUNE destacava que s’han fet en els últims anys una gran campanya de sensibilització per evitar l’ocupació d’aquestes les places reservades. S’han homogeneïtzat les senyals, s’han pintat totes les places reservades de blau, i, com a última instància, es comença a avisar a la grua.
Respecte els canvis i l’evolució que han vist ens els anys que porten a la facultat, varia molt segons els anys que hi porten. Per exemple, hi havia una persona que havia tornat a estudiar després d’haver-ho deixat un temps, i és la que més canvis hi ha trobat: la nova hemeroteca que ajuda a arribar a accedir a la facultat o els voluntaris que els acompanyen... També els seients reservats, tot i que a vegades aquests tampoc estan ben situats, ja que per exemple, no permeten veure amb condicions idònies els projectors.
Com dèiem al principi, la perspectiva dels alumnes no ha estat un punt fort de la nostra investigació que ens hagi aportat coses noves, però si que ens ha ajudat a veure com pensen i com veuen la situació els alumnes que conviuen amb ells en el dia a dia.
Per reflexionar
En general, s’han trobat diverses contradiccions durant la realització del reportatge, especialment pel que fa a les relacions del PIUNE amb el professorat. I és que tot i que aquesta associació afirma tenir un protocol d’actuació i mesures per adaptar assignatures a cada alumne amb discapacitat, així com establir contacte amb el professor que pertoca, prop del 60% dels professors enquestats afirmen no conèixer el PIUNE, i d’aquests, la majoria han tingut entre els seus alumnes persones amb necessitats especials. El PIUNE afirma haver-se publicitat correctament per donar a conèixer els seus serveis i funcions, però alguna cosa ha fallat quan un nombre tan important de professors, molts dels quals porten anys a la nostra casa, el desconeixen. Els professors, a més, pensen que serien receptius a l’ajuda del PIUNE, ja que molts cops es troben sols davant els problemes que se’ls presenten i han d’actuar per pura intuïció i lògica. Cal dir que molts docents no saben que tenen un alumne amb algun tipus de discapacitat fins al primer dia de classe quan el veuen. Llavors han d’adaptar tot el material que tenien previst a aquesta persona amb necessitats especials i si no coneixen el PIUNE, no és una tasca gens fàcil.
I és que mentre que l’ajuda del PIUNE als alumnes amb discapacitats és totalment voluntària i són aquests els que s’han de dirigir a l’associació si volen rebre els seus serveis, en el cas dels professors és l’associació la que s’ha d’avançar i assegurar-se que el professor sap de la seva existència. El que comporta molts cops majors problemes, però, més que el mètode d’avaluació, és l’adaptació d’algunes assignatures. El fet que es facin modificacions –assegura la coordinadora del PIUNE, Montse Fernández- no significa que hi hagi una disminució del nivell exigible, així com que al final, el que es porti a la pràctica, sigui útil per la futura vida professional. I és que: fins a quin punt val la pena intentar adaptar una assignatura com fotografia a un alumne amb problema de visió si sabem que en un futur no podrà treballar com a fotògraf? Estem d’acord que és enriquidor almenys conèixer la teoria, però és dubtós que sigui útil de cara al seu futur. Aquesta és, precisament una de les majors preocupacions de bona part del professorat.
La convivència amb la resta de companys és molt positiva i normalment no tenen cap problema per col·laborar i ajudar a la persona amb discapacitat. Així, com en el cas del Carles, molts estudiants acaben convertint-se en els mentors o acompanyats durant tota la carrera. S’acaben convertint en aquelles persones que vetllen perquè la vida universitària sigui més fàcil i amena.
Pel que fa a l’accessibilitat, destaquem problemes puntuals, però que de totes maneres no s’han de deixar de banda. Un és el famós tema de les escales de cargol del quart pis, on es troben els despatxos d’alguns professors. Si bé és cert que els professors que es troben allà no tenen cap problema en quedar amb l’alumne que no pugui accedir en un altre lloc. En aquest sentit, des del PIUNE afirmen que caldrà que un alumne presenti una queixa o una petició per tal que se solucioni el tema de l’accessibilitat a aquests despatxos, ja que per aquesta associació, és molt més prioritària l’accessibilitat a les aules o als lavabos, que als despatxos dels professors. “Hem de pensar en els nostres recursos i marquem prioritats en funció de la urgència”, explicava la coordinadora del PIUNE, Montse Fernández. A més, Fernández assegura que ara mateix no té coneixement de que s’estigui portant a terme o estigui prevista cap actuació de millora de l’accessibilitat a la Facultat de Ciències de la Comunicació.
També és reconegut per la majoria de persones amb discapacitat, la dificultat per accedir a les aules del xalet, on la solució més fàcil és evitar que les persones que tingui problemes per accedir facin cap classe aquí. En aquest sentit, el PIUNE va posar baranes l’any 2007 per tal de facilitar l’accessibilitat a aquest edifici, però com que el nivell de la pendent de la rampa és massa alt, ara es vol millorar l’accés des de l’aulari J, des d’on es podrà arribar “sense cap problema” al xalet.
Un altre problema és el dels panys rodons de les portes, ja que les persones amb baixa mobilitat a les extremitats superiors del cos no poden obrir-lo amb facilitat. En aquest sentit, des del PIUNE expliquen que, ara per ara, s’estan adaptant tots els lavabos de totes les facultats del Campus, de forma que s’estan posant poms abatibles a tot arreu. Tampoc s’ha d’oblidar un lloc tant mític a les facultats com és el bar. Aquí, la principal dificultat es troba en que les taules es troben clavades a terra i queda poc espai als passadissos per moure’s amb cadira de rodes o per no topar amb res en cas de tenir problemes de visió. Un cas semblant és el de les aules, on aquí el principal problema és que el seients reservats per persones amb cadires de rodes es troben situats en una part de la aula on hi ha una visió bastant dolenta del projector. També seria important millorar, en el cas de les persones amb problemes d’audició, l’acústica d’algunes aules.
I és que tot i que en general, com apuntem a l’inici del reportatge, la nostra universitat i en concret, la facultat de Ciències de la Comunicació està bastant ben adaptada, hi ha encara petits detalls per fer. Som conscients que és difícil tenir una facultat adaptada a les necessitats de tots els estudiants i professors, però cal posar-se com a meta la situació idònia (econòmicament) possible. I de pas, posar sobre la taula els temes socials i burocràtics per tal de millorar el desenvolupament de totes les assignatures. Tot per aconseguir que l’estança a la nostra facultat sigui el millor possible i que l’alumne amb discapacitat se senti com el que realment és: un alumne més.
A més, van afegir que en general els usuaris de la nostra facultat són bastant respectuosos i que per tant, per norma general sí es respecten. Tot i així, alguns han reconegut que han vist que aquestes places eren ocupades per transportistes mentre descarregaven o que si s’han ocupat era perquè hi havia moltes altres lliures. Alguns, però, creuen que hi ha molt incivisme i que cadascú aparca com vol. Per tant, les opinions al respecte són diverses. Altres també ens van afirmar que eren insuficients i d’altres que sempre estaven buides.
